Fa uns dies l'ajuntament de Palau-Solità i Plegamans em va notificar que el meu relat 'La Sorpresa' havia rebut el primer premi del concurs literari de Sant Jordi. Em va fer una il·lusió enorme... Us el comparteixo a continuació.
LA SORPRESA
Sheila, 14.03h
Surto al balcó i em deixo caure a la cadira. Sospiro i
tanco els ulls uns segons. Agafo el telèfon i torno a llegir per centèsima
vegada el missatge que em va enviar la Marisa fa un parell de dies. Me'l sé de
memòria. Finalment, responc breument i educada que no podrà ser, que no em
trobo bé, però que gràcies igualment per haver-me convidat. Enviar. Ja està.
Aparto el telèfon. Em sento incòmoda, torbada i avergonyida. Però, sobretot,
sento ràbia. Una llàgrima indiscreta lluita per alliberar-se i relliscar sobre
el meu rostre. Però no, ara no. El meu home és a casa. Sospiro fondament i
entro, tractant d'amagar l'al·luvió d'intenses emocions que sento.
Pere, 15.02h
Surto de l'oficina i em dirigeixo al pàrquing. Entro
apressadament al cotxe i deixo el paquet amb el rellotge que m'han regalat els
companys al seient del copilot. Engego el cotxe i em disposo a iniciar el
trajecte que porto fent dues vegades al dia des dels últims set anys. Els
aniversaris, com també em passa amb els caps d'any, m'han sumit sempre en
sentides reflexions sobre l'inexorable pas del temps... Avui, al meu cinquanta
aniversari, dono les gràcies per tot allò que m'ha donat la vida: salut, una
bona feina, estabilitat econòmica, un sostre i una dona excel·lent i dedicada
amb qui comparteixo la meva vida des que ens vàrem conèixer a la universitat. Pensar
en la Marisa, la meva dona, en la seva paciència infinita i bona voluntat, em
fa sentir una fonda tristor. Últimament està abstreta i distant. Ha perdut pes
i fuma massa, però qui sóc jo per a jutjar... Ara deu estar ultimant els últims
detalls de la sorpresa. Bé... El que ella creu que per a mi serà una sorpresa. La
Sheila em va posar en coneixement dels plans de la meva dona fa un parell de
dies... La culpabilitat que porto sentint des de llavors és indescriptible. Ho
hauria d'haver imaginat... Però en fi. No és moment per a lamentacions o
penediments: he de fer el possible per resultar natural... Vaja. Quan em vull
adonar, ja sóc a casa. Sospiro i surto del cotxe. Tot en ordre. Dono una ullada
ràpida a la casa de la Sheila. Sento una punxada intensa al cor i pico al
timbre de casa.
Marisa, 15.12h
Tota la família i amics d’en Pere es distribueixen
silenciosament i ordenada a la sala d’estar. En Pere deu estar a punt
d’arribar. En Marc i en Pau, amics de la infància, s’han assegut al costat i
costat del sofà, davant de la televisió. L’Antònia, la meva sogra, ocupa una
cadira al costat de la muntanya de saborosos canapès que ella mateixa ha
preparat. Aquests canapès, per a sorpresa dels meus convidats, són en realitat
l’únic menjar que podran degustar en aquesta tan especial ocasió. Ric
amargament per dins, ja que sé que per molt deliciosos que siguin, ningú tindrà
ganes de menjar després del què estan a punt de presenciar. No falta ningú,
tothom ha pogut venir. Bé, tothom tret de la Sheila. Tanmateix, en realitat, no
comptava amb la seva presència de cap de les maneres. M’encenc una altra
cigarreta, feia anys que no estava tan nerviosa. Es respira un ambient de molta
expectació… M’apropo al DVD que hi ha sota la televisió i connecto el pen-drive
que conté l’arxiu en què porto treballant d’amagatotis des de l’últim mes. La
dedicació que hi he posat fins i tot m’ha fet perdre pes… Sona el timbre.
Tothom es queda glaçat. Susanna, la meva cunyada, obre la porta. Sorpresa!
Observo a en Pere fer gala de els seus dots d'actor de Hollywood... La seva
sorpresa gairebé sembla real i tot. Entre abraçades, copets a l'esquena, petons
i aplaudiments, les mans dels nostres convidats el dirigeixen al sofà i s'asseu
entre en Pau i en Marc. La mirada de tothom es dirigeix a la televisió i
l’ambient se sumeix en el silenci... Fragments de tota una vida es van succeint
un rere l'altre... Fotos d'ell de petit, jugant amb la seva germana al poble.
La nostra primera cita, a aquella cafeteria propera a la universitat. Fotos de
quan vam entrar a la casa, fa ja trenta anys... Barbacoes, vacances,
excursions... Tothom observa esbalaït els moments de la nostra en aparença
perfecta i envejable vida... La mirada d'en Pere, entendrida, em busca... I
jo, sense deixar de fumar i somrient, la hi torno... Però el que està a punt
d'aparèixer en pantalla, encara que ho hagi vist ja més de mil vegades, roba
tota la meva atenció. Un vídeo en què apareix el nostre llit, perfectament fet.
Tothom, estranyat i expectant, calla. Se sent una porta que s'obre. Unes
rialletes nervioses. Dos cossos que avancen, cara a cara, fent-se petons,
dirigint-se al llit. Les mans del meu marit descordant apressadament la brusa que
amaga uns pits que no són els meus. La pressa amb què es treu la camisa.
L'expressió entremaliada i excitada del rostre de la meva veïna en posar-se a
quatre potes sobre els meus llençols... Els dos amants, ni en una sola ocasió,
reparen en la càmera diminuta que vaig instal·lar discretament a la nostra
habitació i que va acabar per confirmar les meves sospites. Llavors, algú apaga
la televisió. Sento les mirades de tothom sobre mi, però no veig a ningú. Faig
una última calada a la cigarreta i llenço la burilla sobre la catifa. Algú, la
Susanna possiblement, obre la porta i surt... I quan em vull adonar, em trobo
tota sola. On és en Pere? No ho sé. Ja no importa. M'apropo a la safata de
canapès i m'emporto un a la boca i, per uns segons, assaboreixo l'amargura de
la realitat mesclant-se amb el gust dolç de la venjança.
